Un capellà basc que es diu Ángel Olarán, responsable d’una missió establerta a Wukro (nord d’Etiòpia), va fer recentment una reflexió que em va deixar realment corprès. Resulta que ara el centre d’atenció de tots els mitjans de comunicació, la principal de les preocupacions de la societat occidental i una de les majors calamitats de les darreres dècades és la crisi econòmica i financera que ens assetja. Les principals potències mundials trontollen i els seus governs busquen solucions ràpides i eficaces que permetin resoldre el neguit de les nostres societats i reduir les queixes de l’opinió pública. I segurament ho aconseguiran amb una mica de temps. D’això no n’hi ha cap dubte.

Però el que és trist és que mentre tots plegats estem commocionats per aquests temps que corren, en què l’atur incrementa i les hipoteques es disparen, hi ha una crisi que ha esdevingut crònica en els darrers segles. És la crisi del Tercer Món, on la seva gent no es preocupa si els bancs tenen liquidesa o les accions s’esfonsen, sinó que simplement no té recursos per vestir-se o alimentar els seus fills. Una crisi històrica de la que ningú en parla, arraconada pel debat insistent (vegeu el diari de demà o demà passat) sobre les solucions per erradicar un esboranc que ha aparegut a l’aparentment invencible model capitalista.

És cert que els mitjans de comunicació estem per escriure i fotografiar allò que interessa als nostres lectors i, evidentment, el que ara toca és parlar del que ens afecta, del preu de la gasolina i de la crisi del sector immobiliari, però resulta que oblidem que aquesta preocupació que perjudica a una minoria del planeta Terra és miserablement menys important de la que estan patint, des de fa massa temps, una gran majoria de silenciats.