Infidel
Estava sempre allà, mig amagada però sempre present. Rossa, atractiva, fresca, desitjable… Ell s’hi aproparia en silenci, la miraria, se la faria seva, l'acaronaria amb els seus llavis i després la lleparia fins al final. En acabat, se'n desfaria, com havia fet amb totes les altres. No tenia més remei. La seva dona i els seus fills no la podien descobrir. No ho entendrien. Però aquella seria la darrera, ho prometia.
Una suor freda de remordiment li va recórrer l'espinada abans de prendre la decisió. Va obrir la nevera, va agafar la cervesa amagada darrere dels formatges i se la va beure en dos glops, cobrint la vergonya amb la porta de l'armari.
Novembre 2022
FINALISTA DEL MES DE NOVEMBRE DE LA XIIa EDICIÓ DEL CONCURS DE MICRO-RELATS ORGANITZAT PER LA BIBLIOTECA ESTEVE PALUZIE DE BARBERÀ DEL VALLÈS
Revenint
La meva mort va ser com un badall. La vida se’m va escapar, per sorpresa, sol a casa. Després que el càncer s’emportés la Fina, jo m’havia deixat podrir per una culpa que no volia. Ella havia envellit amb una ignorància que em semblava dissimulada. I és que, un any abans de la nostra boda, va morir el Francesc. El Cisco, li’n dèiem. Era ell amb qui la Fina volia casar-se de veritat. La policia va certificar un desafortunat accident que no ho va ser. Abans de fugir, vaig dedicar-me uns instants a contemplar-lo, a baix al pou, amb el cap esclafat i uns ulls de mussol que semblaven encara guaitar-me.
El Cisco i jo érem de la mateixa colla en una joventut agitada. Jo havia après l’ofici de pagès amb un cos fràgil que m’ho impedia. Se me’n reien. Segurament perquè era un nen de deu anys amb cos de nena, el senyor Sebastià em va tatuar la seva perversitat. Amb tinta penetrant. Les seves amenaces em guiaven fins que el seu esbufec esclatava com un animal furiós. La primera vegada va ser la pitjor. Aquell dia hi era el Cisco, el seu fill petit, que se’n delitava amagat amb aquells ulls de mussol que sempre van callar el que havien vist.
Octubre 2022
FINALISTA DEL MES D'OCTUBRE DE LA XIIa EDICIÓ DEL CONCURS DE MICRO-RELATS ORGANITZAT PER LA BIBLIOTECA ESTEVE PALUZIE DE BARBERÀ DEL VALLÈS
Impossible
He descobert que no existeixo. Tot va començar amb un joc innocent de preguntes sense resposta, després vaig passar a fer-me hipòtesis preocupants i finalment vaig arribar a la conclusió de què no sóc ningú. Pitjor encara, no sóc res.
El problema neix amb la meva mare, que no ha sigut mai la meva mare, ni la de ningú. Era estèril des de sempre. Va follar-se molts homes, inclòs el meu pare, que mai ho va acabar sent. I al final, un ginecòleg va certificar que li seria impossible ser la meva mare, ni la de ningú, i va caure depressiva plorant la meva absència.
Sembla que ni sóc graduat en filologia, ni he publicat llibres (dues novel·les i tres de relats curts), ni he guanyat sis premis literaris (tots deserts), ni tampoc he conegut mai la meva dona amb qui hauria tingut dos fills.
Ni tan sols aquest text és una prova de la meva existència. Segur que l’ha escrit algú fent-se passar per mi, que sóc el protagonista d'una ficció sense trama.
No puc morir-me, ni em puc matar. El que mai comença no es pot acabar, així que tampoc em queda el consol d'acomiadar-me. De fet, no conec ningú a qui dir adéu i això és el que em fa més mal. Bé, perdó. El meu dolor tampoc pertoca.
Abril 2021
FINALISTA DEL MES DE MARÇ DE LA Xa EDICIÓ DEL CONCURS DE MICRO-RELATS ORGANITZAT PER LA BIBLIOTECA DE BARBERÀ DEL VALLÈS
DesNudo
La vida de Ahmed ha estado siempre atada a un nudo. Nació con el cordón umbilical hecho un lío y no habría sobrevivido si su madre no hubiera alcanzado a tiempo la clínica. Pero fue en el ejército donde Ahmed aprendió a hacer todo tipo de nudos, algunos de los cuales le salvaron la vida: el nudo de leñador para encender hogueras, el de cirujano para pescar, el del rizo para guardar comida, el as de guía, la alondra, la mula, la mariposa y, sobre todo, el nudo-silla, con el que fue rescatado de un barranco. Tras varios años al frente, volvió a casa, flaco y cojo, pero feliz de ponerse al mando de la granja familiar. Las seis vacas que logró de la boda de su hermana las tuvo siempre bien atadas, como si fueran su seguro de vida. Pero con el calor y las malas cosechas quedaron tan enjutas, que ningún lazo pudo evitar su muerte encadenada. La imbatible sabiduría de sus abuelos fue estéril. Pero con sus nudos, Ahmed siguió amarrando lo que pudo, para salvarlo de tempestades imprevistas, y fondeando pozos, para afrontar sequías cada vez más eternas. Al final, el cereal que plantaba, y luego malvendía, acabó por chupar toda el agua que quedaba. Cuando los avatares estaban ya completamente desasidos, con un nudo en la garganta y a merced de una ayuda internacional exigua, solo le quedó un cabo suelto: ningún nudo fue tan definitivo como el que le sirvió para atarse una soga al cuello.
Febrero 2020
FINALISTA DEL III CONCURSO DE RELATO HIPERBREVE 2020 - QUE NO NOS JODAN LA VIDA - IU RIVAS
Bicicleta, ulleres i la lluna
Li fa gràcia que una bicicleta, unes ulleres i la lluna tinguin alguna relació. De fet, mai n’havien tingut fins arribat aquest moment de la seva vida. A la Clàudia li sembla que totes tres paraules cobren ara un sentit únic. Com les parts d’un tot que s’enganxen a la desesperada.
De petita, quan l’escola ja havia finalitzat les classes, l’estiu es presentava com el paradís etern. Si no era etern, almenys a ella li semblava prou llarg. Encara se’n recorda com els pares la treien de Rubí, enfilaven el cotxe per l’antiga N-II i la deixaven a casa dels avis. Era el millor regal que li podien fer per les seves bones notes. Els estius a Tàrrega i una bicicleta BH comprada a la tenda de la vella Rosalia eren una combinació genial per a una felicitat gairebé perfecta. “Gairebé” perquè, és clar, els accidents que sofria pedalant a tot drap pel parc de Sant Eloi li van erosionar de mica en mica l’entusiasme i perquè a patir dels dotze anys va veure, amb decepció, com les seves amigues l’abandonaven per pujar a les motos dels més grans. Amb el pas dels estius va anar arraconant cada cop més sovint la bicicleta, ja atrotinada, a les golfes dels seus avis. Allà encara deu quedar ensorrada per la pols del temps.
La bicicleta va ser, però, el preàmbul de la trobada amb el Bernat. Encara se’n recorda! Un vespre en què la marinada ja havia pujat al parc i ella baixava sense frens cap a les vies de tren, el va veure fent-se el xulo amb unes ulleres de sol. Una vegada més, possiblement la darrera, la vella BH va acabar per terra i ella, amb colzes i genolls pelats. Però la mà del Bernat ajudant-la a aixecar-se, reflectida en aquelles ulleres que li quedaven de meravella, va significar l’inici d’una amistat que va acabar en romanç. El Bernat i la Clàudia es casarien onze anys més tard.
De les atractives ulleres de fanfarró en va quedar poca cosa amb el pas de les dècades i per culpa d’una avorrida rutina d’hipoteques, feines dins i fora de casa i tres fills a mantenir. Era com si la vida hagués pitjat a fons l’accelerador poc després de la boda i no aixequés el peu fins al dia que al Bernat li va agafar una embòlia cerebral. Encara se’n recorda! Va passar una nit de lluna plena. La Clàudia vetllava el cos moribund del Bernat a l’hospital. Observava aquella lluna des de la finestra i, amb l’habitació a les fosques, deixava que la seva llum hi entrés de ple. Era una lluentor especial, pròpia de les nits d’hivern, que li indicava que el ritme de la seva vida s’alentia. Aquella mateixa nit, la llum de la lluna va abraçar la mort del Bernat, com el vel blanc ho fa amb la cara d’una núvia: amb suavitat i tendresa, però amb la melangia d’un comiat.
Bicicleta, ulleres, lluna. Bicicleta, ulleres, lluna. Bicicleta, ulleres, lluna. La Clàudia ho repeteix cada matí davant tres postals ordenades sobre la taula de la residència. La infermera, al seu costat, assenteix amb un somriure agradable quan ella pronuncia amb seguretat les tres paraules. Està contenta perquè segueix recordant la bicicleta atrotinada de Tàrrega, les ulleres de sol del Bernat i la llum d’una lluna trista. L’Alzheimer encara no li ha buidat el cervell.
Segueix viva.
Abril 2019
GUANYADOR DEL IV CERTAMEN RELAT INSÒLIT 2019 (Asociación de Mujeres Creativas del Vallès)
Dorms?
–Papa.
–Mmmm…
–Papa!
–Què? Encara no dorms?
–No ho sé.
–Què no saps?
–No sé si dormo.
–Clar que no dorms.
–Com puc saber si dormo o no?
–Quan dormim, tenim els ulls tancats.
–Ja fa estona que tinc els ulls tancats.
–I a més, somiem.
–Jo no somio ara?
–No, encara no somies.
–Com puc saber que no somio?
–Perquè jo també estic despert.
–Així, tu no estàs somiant?
–No, no estic somiant. Estic parlant amb tu.
–Potser estàs somiant que parles amb mi.
–...
–O potser jo estic somiant que parlo amb tu.
–A veure. Diguem que, quan dorms, viatges a un altre lloc.
–Com el padrí l’estiu passat?
–El padrí no dormia. Era molt vellet i es va morir.
–Doncs la padrina em va dir que dormia per sempre més.
–És una manera de dir-ho.
–No ho entenc.
–Doncs que hi ha un moment a la vida que ens adormim i ja no ens despertem més.
–Pot ser que ara m’adormi i no em desperti més?
–No. Ja veuràs com et despertaràs.
–Com podré saber si em desperto?
–Doncs obriràs els ulls i em cridaràs perquè et tregui del llit.
–I si treure’m del llit és també un somni?
–...
–I si el somni no s’acaba mai?
–...
–Papa?
–...
–Papa, dorms?
–...
Novembre 2020
Levántate y anda
–Quien esté libre de pecado, que tire la primera piedra.
La pandilla de matones, una docena, se gira hacía él.
–¿Qué coño has dicho?
–El que tenga oídos para oír, que oiga.
–Pero ¿tú quién te crees?
–Yo soy la luz del mundo.
Lo van rodeando y él empieza a sudar sangre. «¡Rediós, esto no es lo que papá predijo!».
–Dejad que los niños se acerquen a mí.
El mosqueo aumenta, en paralelo a las risas fariseas de los que hacen corro.
Repasa rápido los versículos y empieza a farfullar la doctrina:
–¿Por qué os fijáis en la paja…? Al césar lo que es del… Amaos los unos a…
Al final, cuando los tiene a pocos centímetros, abre sus brazos.
–Este es mi cuerpo…
No puede acabar su máxima final, porque le meten tal cantidad de hostias que queda listo para la extrema unción. Es entonces cuando oye una voz.
Marzo 2021
Dolor a domicilio
Moja los bordes del sobre para que se peguen bien. Nunca le ha gustado la idea de que sus mensajes queden a expensas de chafarderos. Y llora. Llora de verdad. Llora como siempre que envía flores cada mes de marzo. Son lágrimas que el tiempo no ha logrado secar. Luego huye de la floristería, se esconde en el metro, se escabulle por el barrio, ignora al portero, se salta la ducha, se salta la cena, se salta la tele y se mete en la cama demasiado pronto. Espera gozar cuanto antes del instante en que lleguen por la mañana unos narcisos sin sorpresa. Como gozaba cuando los recibía de su marido hasta hace cuatro años.
Abril 2021
A lletra freda
Va marxar donant una puntada rabiosa i escopint renecs. Aquell inepte havia decidit eliminar-lo. Ni tan sols li va donar l’explicació que es mereix. Tantes pàgines sent fidel al seu relat i resulta que havia decidit prescindir-ne.
–No t'hi capfiquis, home.
La veu venia del darrere i, quan es va girar, va topar-se amb el seu assassí, que va recular davant el seu conat de venjança.
–Atura’t, que jo també estic mort!
Van quedar mirant-se una bona estona, amb una barreja de sorpresa i decepció. Els dos havien estat víctimes d’un escriptor que no en tenia ni idea. Però després de parlar-ne, els difunts van decidir prendre mesures sanguinàries. Quan la víctima es posés de nou a escriure, l’atacarien per l’esquena amb un gran coppplssscnzmx
El novel·lista, absort, va tancar els ulls per un mal de cap fulminant. Uns instants després, mig refet, va teclejar uns quants mots més, fins que el va aturar un altre coppqtwr3pdd i més tard, un altreplqkjwleb i un altrwsdggh issdfw2l çwyozp spd m
Abril 2021
Bip... Bip... Bip...
—Papa, estic molt cansat.
—Ja m’ho crec. No has parat en tot el dia.
—M’ha agradat veure els avis.
—Sí, a mi també.
—I que em facin tants petons, encara m’agrada més.
—Sí, està molt bé.
—Creus que tornaran?
—I tant.
—Estic cansat.
—Tanca els ulls i descansa.
—Tinc moltes coses a fer.
—Tanca’ls sols una estona.
—M’agafes la mà?
—T’agafo les dues, mira.
—Que marxes?
—No, sóc aquí amb tu.
—Tinc pessigolles per tot arreu.
—Tanca els ulls.
—Tinc por.
—Ets molt valent.
—No marxes, oi?
—No, sóc aquí.
—Tinc por.
—Tanca els ulls.
I la melodia del bip es torna incessant, inacabable, tatuada per sempre més.
Maig 2021