Ha estat una sorpresa agradable descobrir el Ngugi wa Thiong'o com a assagista, després de la meva primera frustració en la lectura de la seva novel·la No ploris, Petit. Ara he entès per què Thiong'o sona com un possible premi Nobel i, sobretot, sento solidaritat per un escriptor que defensa i entén la llengua com un valor d'identitat contra l'opressió colonial i, sobretot, neocolonial.
Encara segueixo tenint dubtes de què el treball de la traductora d'aquest llibre sigui ajustat (m'hagués agradat més haver llegit la versió original en anglès), les paraules de Thiong'o en aquest conjunt d'assajos-conferències demostren un discurs molt ben estructurat durant anys i que parteix de la idea que els mateixos africans, i en particular els kenyans, han de trencar les cadenes que porten lligades des de fa més de cent anys i abandonar aquesta supeditació als valors culturals i ideològics del colonialisme. El moviment, diu Thiong'o, ha de començar per la mateixa Kenya. L'alliberament i defensa de les llengües africanes, amb tot el que això comporta, permetrà recuperar l'essència africana.
Thiong'o repeteix massa alguns dels conceptes, potser perquè es tracta més d'un compendi de conferències que d'un llibre en si mateix, però no hi ha contradiccions ni buits en un discurs que vol trencar una dinàmica encara molt difícil de desmuntar. El treball d'imposició educativa que el colonialisme va realitzar va ser tan dur com eficaç, i ara canviar-suposa desmuntar uns valors fins ara concebuts com a bons i fins i tot corre el risc de ser perseguit per unes autoritats locals que prefereixen el sistema neocolonial a un altre que els tregui els privilegis capitalistes que tanta desigualtat han imposat.
תגובות