Una persona em va comentar fa poc aquí al Caire que no entén el concepte del passaport, aquesta llibreta que t’identifica com a resident d’un país, que et permet l’entrada a un altre o que també te la complica. Aquesta mateixa persona no entén per què els governs destinen tants recursos en el control de les seves fronteres i a inventar-se lleis que regulin l’entrada i sortida de gent dins el seu territori. I sobretot no entén que el viatge d’una persona pugui ser considerat il·legal (o irregular, tant me fan els eufemismes). I jo tampoc ho entenc. Perquè al final veig que les persones, patint més o massa, exerceixen tant sí com no els seus drets humans i acaben circulant per aquest món de bojos. Perquè la necessitat els empeny: la Mary del Sudan del Sud que ha caigut malalta a Egipte després de 20 anys de fugides; els joves Mahmud i Mohamed que gairebé perden la vida en una pastera al Mediterrani; l’Ibrahim, un geòleg del Darfur, que neteja els lavabos de la gent rica del Caire; l’Ali, un egipci que es va passar 16 anys treballant de cambrer a Holanda sense estalviar ni un cèntim; l’Olemba, un camerunès amb somni de futbolista i amb una realitat de nou persones vivint sota el seu sostre; o la Raheal, una etíop que va fugir del seu país i se’n va trobar un altre que li va robar els estalvis. Tots ells són els sis protagonistes del meu proper projecte, “Crossroads” (Cruïlles), que veurà la llum ben aviat per al Dia Internacional dels Immigrants, el 18 de desembre. Podeu veure el tràiler de presentació aquí.
Comentarios