La gent del Perú viu entre dues tradicions. La que arrenca de mil·lennis enrere, quan les civilitzaciones inques i pre-inques habitaven aquestes terres; i la dels conqueridors espanyols que van imposar-los la seva cultura. Ara, en ple segle XXI, aquestes dues realitats conviuen plenament i entre la gent es desprén una autèntica esquizofrènia religiosa. Les creences ancestrals dels avantpassats aimares i quètxues conviuen amb sorpresa amb la fe catòlica més fervorosa. Pràcticament el 90% dels peruans van regularment a missa i tenen una vocació sincera per Déu, Jesucrist, l’Esperit Sant i les verges. Compleixen amb els preceptes de l’Església Catòlica, organitzen sovint processons pels carrers dels pobles i ciutats i no obliden mai resar pels sants quan desitgen un bon futur. Però a la vegada no obliden les pràctiques que han perviscut de generació en generació. Creuen en els ‘apus’ (els déus que viuen a les muntanyes), s’encomanen sovint als esperits benignes i practiquen tota mena de rituals per curar malalties impossibles i solucionar conflictes personals. Els pagaments a la mare terra (‘pachamama’ en llengua quètxua), les invocacions i, fins i tot, els sacrificis d’animals són pràctiques habituals que són respectades per les autoritats eclesiàstiques. A la imatge superior, un mestre sanador de Puno (Perú) celebra un ritual amb un conillet d’Índies (‘cuy’ en llengua local). Aquest animal se sol sacrificar per arreglar tota mena de problemes de la gent.