L’Afganistan viu amb resignació una història de tres dècades de guerres.
La meva experiència a Kabul, a l’Afganistan, ha estat curta, però intensa. Tot i que durament limitat per les restriccions que imposa la inseguretat d’aquest país, he pogut tastar les mels d’una ciutat que la seva elevada pol·lució la converteix en un lloc amb una llum molt especial per fotografiar. El mercat de Mandawi, al nord del riu Kabul, hi ha una gran activitat que sembla aliena a les bombes i atacs suïcides dels talibans. “Cada dia juguem amb la nostra vida”, diuen alguns mig somrients però amb l’amargor d’algú que està dient una veritat molt trista. En qualsevol moment, una explosió pot canviar completament el curs de l’aparent tranquil·litat de la vida dels afganesos. No els preocupa que els facin fotos. De fet, a molts els agrada. I no tan sols això. Un cop retratats, et conviden a prendre el té amb ells. I és que segons em va comentar un company que hi va estar un llarg temps a l’Afganistan, “en aquest país estan tan acostumats a veure milers de periodistes estrangers cobrint les seves guerres durant les darreres dècades, que els fotògrafs s’han convertit en un membre més de la seva societat”.