Un dia em va dir el dissenyador Pepo Curià que arriba un moment en la vida d’un artista que ja és massa tard per aconseguir alguna cosa en el difícil món de l’art. I es va equivocar. No sols perquè ell acaba de presentar una nova col·lecció d’art digital d’envejable qualitat, sinó perquè, quan m’ho va dir, va partir d’un concepte propi de la societat en què vivim, en la que estem acostumats a viure depressa i malament. Tot això ho escric perquè ‘Superficial’, el nom amb què Pepo Curià ha batejat la seva nova proposta, és molt més del que nombrosos artistes consagrats d’avui, avalats per la crítica, que surten per televisió i guanyen molts diners, arribaran a fer algun dia. El que Pepo Curià i milers i milers d’artistes fan a les catacumbes, aliens de la voràgine festiva dels voltors del mercat, és l’autèntica definició d’art, aquella que es fa sincerament, amb intenció i treball. Ens hem d’acostumar a definir la victòria de l’artista no per ser ni sentir-se reconegut. Ni molt menys! El seu objectiu ha de ser sols allò que sap fer: crear. I deixem per als més mediocres la feina de parlar bé davant les càmeres, de promocionar-se a les revistes i de lluir-se en pomposes cerimònies per omplir aquell buit que la seva manca de creativitat els té resignats. Plagiant la periodista lleidatana Anna Sàez, crec que la nova aposta de Pepo Curià és certament “Profundament Superficial”, un collage que surt de la ment de l’artista i de les eines que aporten les noves tecnologies. Desenganyem-nos. No és art difícil d’entendre. Ni tan sols cal que s’entengui! És pura imaginació juganera que quadra a la perfecció les formes, els colors, els equilibris i les textures sobre la tela blanca… del Photoshop.