Aquesta és la conversa que vaig tenir ahir amb el William Deng, un treballador humanitari de 18 anys que viu en una petita cabana amb la seva família als afores d’Aweil, al Sudan del Sud:
– Què fas quan acabes de treballar? – Vaig a collir llenya amb el meu pare. – Sí. D’acord. Però què fas en el teu temps lliure? – Sóc a casa. – Sí, ja. Però què fas a casa? – ? – Em refereixo a si fas alguna cosa. Com llegir… – Ah! Ja ho entenc. No. No llegeixo. No tinc llibres. – Escrius, escoltes la ràdio, jugues a cartes? – No tinc paper, ni ràdio, ni cartes… – I què fas en el teu temps lliure? – Sóc a casa.
Fa uns anys, un veterà cooperant que viu a Etiòpia em va assegurar que en moltes llengües locals africanes la paraula “avorriment” ni tan sols existeix. Potser el mot el van inventar empreses que volen vendre llibres, paper, ràdios i cartes per fer-nos veure que si no en consumim estarem perdudament avorrits. Però a mi el William no em va semblar que estigués avorrit…