Dos dels meus millors amics acaben de tenir un fill. Unes setmanes abans del part, els vaig fer una sessió de fotos en un dels paratges més emblemàtics del Solsonès. Allí, amb la natura, el sol i l’evidència d’un embaràs nuu, vam construir junts la imatge que més bé representa la vida. I allí em vaig adonar d’una de les claus del cicle que ens condueix en aquest món de bojos. Aquí al Darfur, després de gairebé quatre anys fotografiant el conflicte i els problemes i somnis d’una societat en continu patiment, la mort és un element que sempre és present. Sobrevola tothom com si fos un fantasma que fa de testimoni de tot el que fem i el que diem i amenaça amb aterrar en qualsevol moment. Després de tant de temps treballant amb una mort tan present, fotografiar els símbols més tangibles de la vida és com haver obert una finestra perquè hi entri aire fresc. De la mort a la vida és el pas que ens porta a entendre les coses una mica més bé, perquè ens diu que en aquest planeta tot segueix i tot flueix sense aturador. Perquè després d’una mort sempre hi haurà una vida que la substitueix.