No he estat mai un amant de la fotografia d’esports, on tot passa massa ràpid. I menys encara dels pseudo-esports, aquells que no tenen el paraigua d’una entitat reconeguda que avaluï i arbitri les seves normes. Però estic començant a canviar d’opinió.
El monopatí (o potser li hauríem de dir l’skate?) és, podríem dir ara que estic canviant, un esport urbà on les normes arriben allà on s’acaba la valentia. On els seus esportistes (els skaters?) sacrifiquen hores de fred i de calor per aconseguir resoldre exercicis acrobàtics que sovint fan males passades a la seva integritat física. Doncs, si d’acrobàcies es tracta, la fotografia en aquest camp n’és també una. Copsar la millor de les piruetes ja no és sols una qüestió d’estètica, sinó que necessita el màxim rigor. Perquè la foto ha de mostrar que l’skater resol el repte a la perfecció. Un peu massa aixecat, un braç mal col·locat o una cara incorrecta poden mal guanyar una fotografia que visualment és magnífica. Els experts i les publicacions més conegudes diuen que la millor imatge en aquest àmbit és la que satisfà, a parts iguals, el fotògraf i l’skater. I això sols passa en comptades ocasions.