Una experiència terapèutica

Diuen que és una feina que enganxa: cuidar abelles que t'envolten amb aquell brunzit amenaçador. Però més aviat és una bufetada de realitat

Jaime Lapuente, apicultor de Lleida, cuidant les abelles d'una arna ubicada a Llardecans. Foto © Albert González Farran

Les abelles són una espècie amenaçada. El canvi climàtic i la globalització fan témer pel futur d'un insecte essencial, que no sols ens endolceix la vida sinó que sobretot ajuda a mantenir els nostres cultius i tot l'ecosistema. Però no sols l'abella està amenaçada. També n'està l'apicultor, que avui en dia es troba en un autèntic atzucac empresarial. No sols per les dificultats que tenen les abelles de sobreviure en un món cada cop més complex, sinó també perquè la seva activitat professional és tristament menys essencial dins el batibull capitalista. Pocs joves s'hi volen dedicar, no precisament pels perills que sembla comportar l'atac de les abelles, sinó per una tasca que sembla massa intensa i vocacional. I és que actualment la cultura de l'esforç ja no està de moda.

Jaime Lapuente em va obrir les portes de la seva arnada. "Serà una experiència terapèutica", em va prometre. I en certa manera ho va ser. Trobar-me dins un uniforme i sentir les abelles passar pel meu costat va elevar inicialment el meu índex d'estrès. L'única preocupació que tenia al començament és que una de les abelles aconseguís penetrar la malla que tenia davant els ulls i em clavés el seu agulló. Però després vaig descobrir que les abelles tenen altres preocupacions molt allunyades de la meva.

Dels milers que van volar pel meu costat, algunes d'elles aparentment irritades, cap ni una va sacrificar-se per atacar el meu vestit. Les abelles simplement estaven desorientades per la meva presència i desitjaven tornar a la seva feina habitual el més aviat possible. Fecundar, pol·linitzar, cuidar la seva reina, protegir els ous, omplir el rusc amb nèctar que les alimenti en moments de fred o de perill... No hi ha res més que preocupi les abelles que la seva supervivència. No la seva individual, sinó la de tota la comunitat.

I aquesta va ser precisament l'experiència terapèutica. Adonar-me que jo no era la persona més important, encara que sovint m'ho pensi. La teràpia va ser revelar-me que formo part d'un tot, soc una minúscula part d'un engranatge que funciona, que sembla perdre de l'equilibri, però que no s'aturarà mai. Segurament les vicissituds faran que muti, que acabi amb l'existència humana, però que mai desapareixerà. La vida continuarà en les seves formes més sostenibles, segurament sense la nostra presència, encara que ens la creguem tan important.

Aquella teràpia va ser efectiva. Una autèntica cura d'humilitat. Treure'm l'uniforme al final de la meva visita em va fer adonar que, efectivament, jo no havia importat en cap moment les abelles.