La missió de pau de l’ONU al Darfur (Sudan) està treballant en un projecte comunicatiu per sensibilitzar els seus treballadors i la població local sudanesa sobre els perills de l’explotació laboral infantil. A mi m’ha encarregat el treball de proposar una imatge que il·lustri el cartell divulgatiu. La necessitat d’aquesta campanya de sensibilització és immediata. Centenars de nens del Darfur, fills de famílies desplaçades per culpa del conflicte armat, han deixat les escoles a causa de la creixent presència d’empleats de l’ONU. Els nens passen la major part dels dies netejant els tot-terrenys que omplen els carrers d’El Fasher i, com veuen que guanyen diners, sovint s’obliden d’anar a l’escola. És un problema que preocupa perquè, malgrat que Nacions Unides és aquí per millorar l’estabilitat del país (i així és), la gran quantitat de personal (gairebé 35.000 funcionaris sols al Darfur) provoca nombrosos desequilibris en la vida diària dels sudanesos. Treballar en aquesta campanya de sensibilització m’ha fet adonar, però, que no tot és blanc o negre, sinó que hi ha una confusa gradació de grisos que no permet tenir una opinió clara sobre el problema del treball infantil. El contacte amb treballadors socials del ministeri d’Afers Socials del Sudan m’ha permès entendre que el concepte que ells tenen d’explotació infantil no és el mateix que a Europa. Està clar que coincideixen en la defensa dels drets dels nens i en la importància que la seva educació passi sempre per les escoles. Però mentre nosaltres considerem que cap nen ha de dedicar ni un segon a activitats que haurien d’estar restringides als adults, aquí al Sudan (com a molts altres països de cultura diferent a l’Occidental) opinen que destinar les hores lliures de la setmana a col·laborar en l’economia familiar no és cap disbarat i contribueix fins i tot al procès de maduració del nen. És difícil discernir quina és la veritat absoluta. Un bon amic em va explicar un dia que qualsevol nivell de treball infantil és inadmisible perquè no sols degrada la vida del nen sinó perquè també provoca una perillosa devaluació dels salaris (si un nen treballa per cinc cèntims, per què s’ha de pagar el doble a un adult?). Aquest mateix company em va sentenciar clarament que: “els nens han de dedicar el seu temps lliure a jugar i només a jugar”. Potser té raó, però aquí al Sudan, els mateixos responsables de l’àrea sòcial consideren que el treball infantil, aquell treball que no castiga el físic del nen i que respecta fidelment les seves obligacions a les aules, és un complement ideal a la seva educació i, fins i tot, un joc formatiu. Vendre productes al carrer, netejar sabates o pulir la carrosseria d’un cotxe durant els caps de setmana es converteix, per a ells, en una altra escola que els ensenya a valorar l’esforç que costa aconseguir diners, a assumir les primeres responsabilitats i a entendre que cal ajudar la família en temps de limitacions… Així doncs, el treball infantil pot convertir-se per a uns en una injusta explotació que degrada el mercat laboral i, per a uns altres, en una segona escola de valors. Quina és, doncs, la resposta a aquest debat?
Comments