Les lliçons de realitat que donen els nens i nenes del Sudan del Sud posen sempre les coses al seu lloc.
Bateries carregades, targetes de memòria buides, càmera i òptiques netes, llibreta i bolígraf, botella d’aigua, un barret… Tot a punt per a una nova jornada al Sudan del Sud. Avui treballo per a UNICEF, l’agència de l’ONU que per excel·lència defensa els drets dels infants arreu del món. Anem a denunciar la gana i la malnutrició que pateixen moltes famílies d’aquest país, per tal que la comunitat internacional se sensibilitzi i hi aboqui més diners. La causa és prou legítima per anar a la feina amb un punt d’orgull. Dóna seguretat saber que la teva missió està legitimada per un objectiu crucial. Arribem a una casa i les dones i els nens riuen. Són rialles d’autèntica felicitat que donen vitamines al qui les veu. Les fotos surten soles perquè aquests nens mostren de ple la seva sinceritat. Te l’aboquen amb rauxa i desvergonyia. Com la rialla d’una de les nenes que, en veure’m, s’atansa amb els braços oberts. Em sento estimat. “Què bé!”, penso quan interpreto que la nena, a la seva manera, em ve a agrair la feina que porto fent durant anys. Crec que sense ser-ne conscient, la nena honora la fotografia com una eina que desperta les consciències. La nena arriba a les meves cames, s’agafa fort als pantalons i, mantenint la rialla, puja la mirada i literalment em diu: “Home blanc, has vingut a portar-nos menjar, oi?”.