La traducció al castellà de Naranjas de sangre sembla molt cuidada. I no crec que hagi estat una feina fàcil fer-ho. La redacció és una combinació de narradors (el jo íntim i l'omnipresent), combinada amb una ordenació complexa i interessant, que la converteixen en un repte, tant traduir-la com llegir-la.
El llibre és un estudi sincer de la nul·la reconciliació que Espanya encara no ha tingut pels efectes de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Personatges a tots dos bàndols: el pare (Francisco) que es va comprometre amb la causa fins a la medul·la; el vell Antonio que va haver de fugir i perdre la seva família; i unes generacions de joves i gairebé perdudes que no entenen per què els seus antecessors van cometre les malapteses de les seves equivocacions. Errors que, tot i ser històrics, no deixen de ser humans. I d'aquí al final [SPOILER] de reconciliació: la filla que besa la galta del cadàver del seu pare, abans d'enterrar-lo amb la memòria dels seus crims.