Al Darfur s’ha plantejat sovint la pregunta del milió d’euros: és necessària la pau abans d’invertir en desenvolupament? O cal desenvolupament per garantir la pau? Avui en dia, quan ja han passat més de deu anys des que es va iniciar el conflicte al Darfur, aquesta pregunta ja ha deixat de ser vàlida. Des de fa molt de temps, els processos de pau i desenvolupament s’estan donant de forma simultània i hem d’admetre que en aquesta regió d’Àfrica segurament caldrà reconsiderar els paràmetres convencionals de la cooperació. Mentre que encara els principals grups armats no han firmat cap acord amb el Govern i que les milícies segueixen saquejant tot el que troben, la població civil, així com també els centenars de milers de persones que viuen en campaments de desplaçats, no aturen el seu pas ferm cap al futur. Com ja he escrit algun cop, la gent del Darfur és dura, persistent i incansable. Això queda demostrat quan veiem que, malgrat el conflicte armat, la societat segueix activa construint escoles i clíniques, conreant terres i alimentant el bestiar, formant universitaris i ideant nous models econòmics, ampliant serveis i aixecant edificis amb materials més eficients. El progrés no s’atura al Darfur, malgrat les bombes i els fusells. Mentre la comunitat internacional ha de seguir prioritzant la necessitat d’abandonar les armes, no pot donar l’esquena al suport econòmic, tècnic i humà que la regió necessita per a un desenvolupament eficaç. I amb tot això, també cal reorientar el nostre fotoperiodisme i fer que sigui un mirall fidel del Darfur. Sabem que imatges de nens desnodrits, mares desesperades, homes errants i soldats en lluita són una aposta segura d’èxit editorial. Però cal fer justícia a la complexa realitat del Darfur, a aquella que també ens mostra pagesos compromesos amb el medi ambient, mestres amb una gran preparació intel·lectual, artistes amb idees originals, enginyers amb gran capacitat i metges sobradament experts.
Comentários