Una novel·la estúpida

De l'estupidesa humana se n'ha parlat abastament en la literatura, i cada cop més. La societat de consum dels inicis del capitalisme va encetar una etapa especialment sensible en aquest sentit, en què les persones reivindicaven la seva llibertat a partir d'eslògans publicitaris i estrofes dels músics més coneguts. La novel·la de Martin Page es va publicar quan encara no va havien explotat del tot els veritables límits de les xarxes socials i de la capacitat dels seus algoritmes de determinar i manipular les conductes humanes (en tots els seus vessants). I segurament encara tenim més per veure. Els capítols de la humanitat seguiran amb l'evolució de la intel·ligència artificial i, possiblement, la decadència i mort final de la intel·ligència humana. Fins aquí, tots més o menys d'acord.

Fer una obra humorística d'aquest tema no deu ser molt difícil, sobretot perquè afecta directament la nostra vida quotidiana i les nostres actituds més rutinàries. Però la forma pueril amb què Page ho fa en aquesta obra és gairebé insultant. Reduint el procés del protagonista a un parell d'episodis absurds i mal elaborats (introducció a l'alcoholisme i l'intent de suïcidi) per derivar-ho tot al consum d'un fàrmac desinhibidor és francament simple (en el pitjor sentit de la paraula). I les bromes que va incorporant en el procés són tan dolentes (espero que la culpa la tingui majorment la traducció) que acaben enterrant el ritme de la lectura.

El final, com qualsevol obra dolenta, és precipitat i mal travat, que no mereix ni un espòiler.