Després de gairebé cinc anys al Darfur i milers de fotografies, és francament complicat fer un resum de tots els meus sentiments, avui que marxo. Com que aquest no és el lloc per a confessions gaire íntimes, només diré un adéu agredolç. És cert que en tot aquest temps el Darfur m’ha donat una de les experiències professionals més fantàstiques que he tingut mai i que amb una mica de sort les meves imatges hauran despertat alguna consciència. Però és frustrant haver estat testimoni de cinc anys d’un conflicte inamovible, que està enterrant tota una comunitat en l’oblit. Aquesta regió, de personalitats extraordinàries i caràcter orgullós, de supervivència innata i honestedat transparent, està sofrint per part de tots una indiferència que fa mal. Han estat cinc anys d’intenses emocions i històries autèntiques que m’han fet conscient d’estar viu. Però durant tot aquest temps, més de dos milions de persones han seguit confinades en campaments de desplaçats, hi ha hagut bombardejos i saquejos constants i els principals actors del conflicte no s’han atansat a la pau ni un sol centímetre. Just el mateix que vaig veure el primer dia que vaig arribar. Adéu, Darfur. Gràcies pel que m’has regalat i perdó per no haver-te donat gaire cosa a canvi.