Un nou cas de vexacions perpretades per soldats nordamericans ha copat les portades dels mitjans de comunicació de tot el món: en un video, apareix un grup de quatre militars orinant sobre els cadàvers de membres talibans a l’Afganistan. I això no és nou. El 2004, a la presó d’Abu Gharib (Bagdad), la soldat Lynndie England va ser la cara més coneguda de l’obscenitat a la que sotmetien els presoners. Ara, un cop més, els mitjans carreguen amb una altra mostra gràfica de la violència que viu el nostre món. Sembla que l’espècie humana es torna increïblement cruel quan es pensa que ningú l’està observant. I és precisament la presència oportuna d’una inesperada càmera la que fa que tot se sàpiga. Però no ens enganyem. El fet que una casualitat hagi immortalitzat aquests darrers fets vol dir que en altres racons del món hi ha accions més horribles i tortures molt més dures que queden ignorades. Són les que no podrem veure mai perquè s’han escapat de la mirada indiscreta de les càmeres. Mirar allò que s’ha publicat ens fa pensar en tot allò que no veurem mai. Tot sovint, la fotografía s’explica més pel que amaga que pel que ensenya. Per suposat que està malament el que hem vist, però més bo és que ho haguem pogut veure. Ens escandalitzen, però aquestes imatges reforcen el paper del periodisme com a document de la realitat. Sort en tenim.