Aquesta fotografia és anònima i captada el septembre de 1940 a Londres, durant els bombardejos de l’aviació nazi a la II Guerra Mundial. Sembla una situació inversemblant: tres personatges consultant els volums de la biblioteca de Holland House d’unes prestatgeries que han quedat miraculosament salvades pel pas de les bombes. És gairebé segur que el fotògraf va demanar als tres individus que es col·loquessin en unes posicions estèticament calculades i fessin veure que estaven absorvits per la literatura que s’havia salvat de la destrucció. Un resultat agradable als ulls i que dóna una informació prou contundent sobre els sotracs de la guerra. Es podria fer un llarg debat sobre el nivell de veritat que té aquesta imatge. És això, en definitiva, fotoperiodisme? O és una manipulació en tota regla? També es podrien citar altres casos sospitosos com els de la llegendària imatge del soldat republicà abatut a la Guerra Civil espanyola de Robert Capa (alguns sostenen que el milicià en qüestió tan sols estava simulant una caiguda durant una instrucció), la plantada de bandera dels soldats nordamericans a Iwo Jima fotografiada per Joe Rosenthal o la imatge de Yevgeny Khaldei de la Berlin alliberada per les tropes soviètiques el 1945. Alguns crítics diuen que és a partir de la guerra del Vietnam quan els més coneguts fotoperiodistes deixen de prefabricar la realitat abans de fotografiar-la. Però, per ser sincer, jo no estic gaire convençut. El sol fet de demanar a un jugador de tennis que mossegui la seva medalla o a dos polítics que tornin a encaixar les mans per segona o tercera vegada… podrien ser també considerades situacions que alteren la realitat més estricta per posar-la al servei de la informació. Aquesta fotografia ensenya una veritat elaborada i que per molts és motiu d’enuig. Alguns manuals d’ètica ho rebutgen, però és ben cert que es practica diàriament. I jo no vull ser el que llença la primera pedra.