Aquesta nena es diu Madina. Té 12 anys i va néixer a Korma, al nord del Darfur (Sudan), però la seva família es va desplaçar fa uns quants anys al campament d’Abu Shouk perquè se sentia amenaçada pel llarg conflicte tribal. La Madina serà la protagonista d’un projecte audiovisual que la discogràfica solsonina Casafont m’ha encarregat per il·lustrar un poema musicat de la Clara Tarrida i el Toni Romero (Una nena cosida a trets per un soldat). El video clip, que encara està en procés de producció, incorporarà retrats d’una vintena més de nenes, algunes d’elles de països del Tercer Món. I precisament aquest projecte m’ha provocat un profund debat intern. Amb l’ajuda de les persones que tinc al costat, he arribat a la conclusió que el dret d’imatge no és patrimoni exclusiu dels nens i nenes dels països desenvolupats, sinó del món sencer. Encara que això sembli una obvietat. Per a la publicació de retrats de menors del nostre país és inapel·lable l’obligació de disposar de l’autorització corresponent dels pares i tutors. La llei a Catalunya, com a gran part d’Europa, és molt estricta en la defensa del dret dels menors d’edat. Tant estricta com hipòcrita, perquè poca cosa diu en defensa d’aquells que viuen a l’Àfrica i que són fotografiats indiscriminadament. Sovint, el rostre d’aquests nens serveix per il·lustrar no sols a reportatges periodístics, sinó també video clips, campanyes organizatives i fins i tot anuncis publicitaris. En la majoria de casos es tracta de fotografies que s’han “robat” en moments gairebé accidentals i en condicions dramàtiques… Poques vegades es garanteix el dret d’aquests menors a negar-se a participar en aquests projectes audiovisuals. Els responsables de la Unió de Profesionals de la Imatge i al Fotografia de Catalunya (Upifc), on estic sindicat des de fa dos anys, em van comunicar que malauradament és altíssimament improbable que un fotògraf sigui denunciat per la publicació de la imatge d’un nen del Sudan o Etiòpia i, en canvi, hi ha molts números si és europeu. Mentre que a Catalunya impera una règia, dura i fins i tot podríem dir que histèrica llei en defensa dels drets dels menors, hi ha una profunda hipocresia pel que fa als mateixos drets dels nens en països en desenvolupament. Al final, tot acaba en mans del sentit comú dels mateixos professionals de la fotografia que som els qui prenem la decisió de com gestionar els nostres projectes. I és per això que he decidit demanar-li permís als pares de la Madina (i a la mateixa Madina) perquè em deixin utilitzar el seu rostre per al video clip que estic produint.