Doha (la capital del Qatar) és una ciutat que de vegades sembla de broma. És com quan de petits jugàvem al Monopoli a construir hotels i gratacels per acumular beneficis i fer fortuna. Doha és una ciutat on manen el petroli i el gas. Mentre aquests durin, el progrés de la ciutat (i del país sencer) seguirà creixent a una velocitat exponencial. Passant aquí dos dies per cobrir les primeres reunions del document de pau del Darfur que es va firmar ara fa un parell de mesos, he pogut fer una ràpida radiografia del que es cou en aquest país. Segurament és una mirada massa superficial per ser creguda, però és ben bé una impressió força versemblant de tota aquesta amalgama d’edificis que s’apilonen de forma estrafolària. Taxistes, cambrers, conserges, personal de la neteja i, fins i tot, periodistes solen ser estrangers que vénen a Qatar a guanyar-se un diners que a la població nacional els sobra. És fàcil distingir els autòctons pel seu vestuari característic, per la seva refinada manera de ser i per la gairebé nul·la aparença d’estar gaire estressats. Doha és una ciutat d’horitzons avorrits que s’ha fabricat a cop de talonari. Els hotels s’aixequen com bolets sense aparent ordre i, de vegades, els separa un tros de desert que encara no s’ha urbanitzat. Sense parcs ni edificis històrics, algun museu dissenyat a última hora i amb una platja poc freqüentada, l’única diversió d’aquí són diversos centres comercials de dimensions estratosfèriques. L’estratègia de Qatar per quan s’acabin els seus recursos petrolífers no és dolenta. Inverteixen en l’estranger i en la seva presència en la política internacional (com en el cas del seu arbitratge en el conflicte del Darfur). Ara, fins i tot, el seu nom surt a la samarreta del Barça. A unes hores d’agafar el vol de tornada cap al Sudan, hi ha una cosa que tinc ben clara: aquest país no entra en les meves prioritats per passar unes vacances…