Recentment vaig visitar dos camps de desplaçats instal·lats fa molt poc a la zona centre del Darfur (Sudan). A Daar al Salam vaig veure famílies senceres que no han volgut prendre part del conflicte tribal de la seva regió original i que han estat obligades a abandonar les llars sota l’amenaça de mort. En el cas de Shangil Tubaya, els desplaçats són majoritàriament mares i nens (gairebé el 90%) que han anat a buscar refugi prop d’un campament de l’ONU. Mentre els homes lluiten i es maten uns als altres, les seves dones conviuen en un mateix indret malgrat pertànyer a tribus rivals. Contradiccions de la guerra… La situació d’aquests nous desplaçats és caòtica. Sobreviuen amb el poc que han portat de les seves localitats: una mica de menjar, una part del bestiar, roba i estris de cuina… I amb branques i trossos de plàstic s’han construït les seves casetes en una zona on bufa molt vent i on les nits són gèlides. I no saben ni volen tornar als seus llocs d’origen. I treballant de fotògraf… em vaig emocionar. Quan prenia les imatges d’aquesta realitat, em van caure un parell de llàgrimes. Una sensació dura i excitant a la vegada. Fins i tot estranya, perquè s’hi barregen tota mena de sentiments. Em sento frustat per aquesta gent, em poso en la seva pell, em veig impotent i, el més dur de tot és el fet d’adonar-me de què la immensa majoria de desplaçats no demana res. Tan sols vol viure en pau… Els nens es barallaven per donar-me la mà, algun adolescent em demanava el meu número de telèfon, les dones reien davant de la càmera… Aquesta melancòlica simpatia va ser encara més desesperant. Ploro d’emoció i agraïment. Els refugiats del Darfur m’estan despertant (i ensenyant) molts sentiments. Aquest món és terrible! Només estic veient un 1% de totes les injustícies que hi ha i se’m fa molt pesat… Una càrrega molt feixuga haver de suportar la condició d’una persona a qui no li falta de res, que de vegades es queixa per ximpleries en comparació a les necessitats que té aquesta gent . Què puc fer jo per ells? N’hi ha prou fent fotos i divulgant el màxim possible la seva situació? Acabaré immunitzat davant de tanta misèria quan hagi visitat una desena més de campaments com aquest? Espero que no… Espero no perdre mai l’emoció i la sensibilitat… És l’únic que em queda per ser, a més de fotògraf, una persona.