El retrat és una de les activitats fotoperiodístiques més complicades que hi ha. No sols es tracta d’executar una imatge atenent els colors, la llum i la composició, sinó que obliga a crear un grau de complicitat amb la persona retratada molt difícil d’aconseguir. Al retrat s’enfronten el fotògraf i el seu personatge en una intimitat de vegades aclaparadora. És per això que el més aconsellable és que el fotògraf, abans de desenfundar la càmera, dediqui una bona estona a la persona que té al davant, que és de carn i òssos. Cal crear un clima càlid, un ambient de recolliment en què el retratat estigui convençut de què el periodista està interessat no sols a fotografiar la seva figura, sinó que vol captar la seva essència. Parlar de les coses que realment li importen, preocupar-se pels seus problemes i, per als més atrevits, entrar en contacte físic (un encaix de mans o una carícia suau al braç) són algunes de les eines del fotògraf perquè, un cop agafi la càmera, ho tingui tot a punt. I, durant la sessió de fotos, no s’ha de deixar mai de parlar. De la vida, de la mort, dels problemes més quotidians… Qualsevol tema és una bona excusa perquè desaparegui tota sensació de ridícul. La situació ideal és aquella en què la persona fotografiada acabi oblidant-se de què hi ha una òptica que l’està apuntant en tot moment. I, per als més exitosos, el clímax s’aconsegueix quan s’arriba fins i tot a la diversió. Paciència amb els retrats. No és una tasca fàcil. Molts diuen que és fins i tot artificial, perquè obliga a crear escenes irreals, postures poc corrents i mirades no gaire sinceres. Cal ser un petit mestre de la psicologia i, sobretot, ser sensible davant la humanitat. I el més normal és que el fotògraf no acabi mai satisfet amb les imatges que ha aconseguit, però sí feliç d’haver passat un parell d’hores de la seva vida amb una persona que val la pena.