La vida de molts fotògrafs és d’una constant auto-superació, no sols de les pròpies limitacions, sinó bàsicament dels obstacles que es van creuant pel camí. Ser a la primera línia de front és prou difícil, però encara ho és més quan la realitat del fotògraf està íntimament lligada a la que ell mateix està denunciant. Parlem d’aquells professionals que estan atrapats per la seva condició, aquells que no tenen escapatòria perquè han triat la via més valent, aquells que estan perseguits pels prejudicis de la seva pròpia societat. Un cas exemplar que he descobert recentment és el de Peter Magubane (Johanesburg, 1932), un fotògraf sud-africà que va viure els moments més convulsos de l’apertheid. Malgrat els perills que corria per ser com és (negre i fotoperiodista) va persistir en la seva vocació d’explicar les injustícies que fustigaven aleshores el seu país. La seva és una història de caigudes i revingudes que fan treure el barret: el 1969 va ser arrestat, interrogat i confinat a una cel·la d’aillament per fotografiar una manifestació en favor de la dona de Nelson Mandela; el 1970 el seu govern el va acusar de comunista i terrorista; el 1972 va tornar a ser arrestat i empresonat durant sis mesos i, un cop alliberat, li van prohibir agafar una càmera durant cinc anys (el càstig que ell va considerar més terrible); el 1976, la policia el va apallissar per cobrir unes protestes a Soweto; el 1985, va estar ingressat una setmana a l’hospital ferit de bala durant una càrrega policial a un funeral a Johanesburg. La vida de Magubane no és la d’un simple fotògraf, sinó la d’una persona compromesa fins al moll de l’os. No sols per la causa negra a Sud-àfrica, sinó per qualsevol mena d’injustícia. “Sóc una persona negra que m’havia d’alliberar i que, a la vegada, havia d’alliberar els meus opressors i el meu poble a través de la càmera”. No haver abandonat el seu país va ser, segons ell, una de les millors decisions perquè li va permetre ser part d’un històric procés d’alliberament. “Malgrat que vaig patir molt i vaig estar gran part de la meva vida castigat, no tinc cap rancúnia, perquè sé que això no ajuda. De fet, la venjança m’hauria destruït”.