Durant els darrers anys he fotografiat la manca d’aigua al Darfur de diverses maneres: llargues cues als pous, infants bebent amb deler, animals esquelètics o morts i abandonats, agricultors treballant en terres àrides i esquerdades… Però és el primer cop que aconsegueixo una imatge tan autèntica com aquesta. La vaig fer fa pocs dies al campament de desplaçats de Zam Zam, al Darfur Nord, en un nou assentament on centenars de famílies han arribat recentment fugint dels atacs a les seves poblacions. Quan em passejava per la zona, em vaig trobar dos infants dins una petita cabana feta de retalls de roba i plàstics. No hi havia cap adult a la vora. Els germans, un nen i una nena, van sobtar-se amb la meva arribada. No passa cada dia que de sobte els aparegui un home blanc amb dues càmeres immenses penjades al coll. I la seva primera reacció va ser abraçar-se amb força a les garrafes d’aigua que provablement la seva mare havia portat a “casa” després d’una llarga caminada. “No t’acostis que aquesta aigua és nostra”, em deien els jovenets amb la seva expressió. Amb la màxima educació i respecte, els vaig fotografiar i me’n vaig distanciar. No em podia perdre aquest gran missatge que m’estaven donant. Els nens del Darfur, com aquests dos, tenen molt clara la importància de l’aigua al seu país. L’escassedat n’ha donat un preu molt alt i totes les generacions del Darfur creixen educats amb uns valors sòlids en la seva defensa i preservació. Seria genial que aquesta cultura fos exportable!