Entrar en el món dels presos és una tasca ben difícil. Per culpa de l’opacitat de l’administració (concretament de la Generalitat) que no m’ha permès mai accedir a l’interior d’un centre penitenciari, vaig optar fa poc per entrevistar aquelles persones que, per un motiu o altre, havien passat per la dura experiència d’estar entre reixes. Com el cas del Fernando Canalejo (a la imatge), que es va passar sis mesos tancat al centre de Ponent (Lleida ciutat) per un crim que no va cometre. El jutge va dictar-li presó provisional per estar pressumptament implicat en un cas d’estafa d’immigrants i finalment va quedar demostrat que ell era innocent. L’experiència penitenciària no l’oblidarà mai (les pallisses a les dutxes, les fel·lacions obligades, els intents de suïcidi…). La presó és com un microcosmos amb les seves pròpies lleis i amb un sistema de funcionament molt semblant a l’exèrcit. Els més veterans són els que manen, els dèbils creuen, els estrangers formen les seves bandes i els ‘xivatos’ sempre acaben rebent el seu merescut. Entrevistar mitja dotzena d’expresos va ser com entrar en un món del que ells sempre se sentiran implicats. Ser un exconvicte és com un tatuatge que no s’esborra mai. Un record que queda enquistat en la memòria. Una experiència desagradable que, ni molt menys, està pensada per a la reinserció, sinó més aviat per a la marginació.