Ja fa dècades que el pagès petit pateix a l'Àfrica, Sud-amèrica i l'Àsia. Ara ens toca a nosaltres.
Sempre he considerat injust comparar la situació que viuen els habitants del mal anomenat Primer Món amb els que pateixen les misèries als països encara per desenvolupar. Però és que és inevitable en casos com el que hem viscut els darrers mesos a l'estat espanyol, en què ramaders i agricultors estan sortint al carrer per reclamar l'ajuda de l'administració per sortir d'un pou cada cop amb més fondària. I és que els mercats estan marcant uns preus que estan fent cada cop més impossible la supervivència dels sector primari.
Partint de la base que aquestes reivindicacions són ben legítimes, cal recordar que no són gens noves. Almenys, en el conjunt del planeta. Ja fa dècades que els petits agricultors de països tan separats com Etiòpia, Bolívia i la Índia, entre moltíssims altres, estan abandonant la seva activitat perquè ja no en poden viure. Les megalòpolis dels països en vies de desenvolupament han estat provocats, en la seva major part, per un èxode massiu de camperols que s'han vist portats a la misèria. I precisament pel mateix motiu que ara es queixen els nostres pagesos: pels efectes d'un mercat assassí.
Cal contextualitzar els mals, no per treure'ls importància, sinó per adonar-nos d'on venim, cap a on anem i per confirmar que en aquest món tot està connectat. I que els mals que ens semblen ben llunyans, tard o d'hora ens arribaran també a nosaltres. Com un tsunami imparable.
És molt recomanable llegir El Hambre (2014) del periodista Martín Caparros. Aquí ens mostra el drama de la gana i d'una producció alimentària cada cop més desigual i injusta. Aquí s'expliquen episodis negres com la pràctica cada cop més comuna del suïcidi en regions agrícoles índies on cap altra sortida sembla possible. I, d'aquí, un infinit ventall de situacions que històricament han viscut els petits pagesos de diferents racons del món.
A part de commoure'ns, ens hauria de fer por. Perquè després d'ells, ens tocarà a nosaltres.