Un impossible del passat

Com més he treballat en la recerca històrica sobre la construcció a jova del Casal de Puiggròs, menys entenc el nostre present

EL Casal a l'esquerra i les escoles i la pista poliesportiva a la dreta, construïdes anys més tard. Foto © Ajuntament de Puiggròs

L’estiu de 1966 (ara fa exactament 60 anys) es va iniciar a Puiggròs (les Garrigues) la construcció del que avui en dia és coneix com el Casal, un gran edifici polivalent amb escenari i llotges, on fins avui en dia encara tenen cabuda tota mena d’actes socials, lúdics i culturals, a més d’un bar-restaurant.

L’equipament es va construir a jova, és a dir, amb el treball voluntari (i gratuït) de gairebé tots els veïns del poble. La feina, gran part realitzada ‘a pic i pala’, va allargar-se durant mesos i no va ser oficialment inaugurada fins a dos anys més tard (l’agost de 1968).

Amb motiu de l’efemèride, l’associació Amics del Castell i l’Ajuntament de Puiggròs em van encomanar la tasca de fer-ne un producte multimèdia amb un bon grapat de testimonis que van viure aquells fets en primera persona.

Això no va ser un encàrrec. Va ser un regal. Una d'aquelles joies que et cauen a les mans i no saps per què t'ha tocat a tu, però en gaudeixes tant com pots.

El projecte ha consistit, per una part, en la recuperació de la ja desapareguda capçalera local El Portal, de la que se n’ha fet una edició especial de 12 pàgines i 250 exemplars, il·lustrada amb fotografies històriques, i un vídeo documental de 19 de minuts que es va projectar ahir davant de més d'un centenar de persones en el marc de la Festa Major.

Acte de presentació del projecte de memòria històrica el passat 25 de juliol, dins el mateix Casal. Foto © Associació Amics del Castell de Puiggròs.

La història és una ciència que serveix per fer una anàlisi rigorosa del passat, per veure amb calma els motius pels quals van passar uns fets, per entendre el context, les causes, les conseqüències… Diuen que la història serveix també per entendre el present.

Però com més he treballat en la recerca històrica de com es va construir aquest Casal, menys entenc el present i més incertesa em crea el futur.

Aquest edifici va ser possible perquè tota la gent d’un poble és va unir. Eren temps en què el sentit de comunitat, el sentiment de poble, era molt fort, aquí i a tot arreu. Es va construir amb les mans i els esforços d’una gent que creia en el col·lectiu i en el valor d’una feina que buscava el benestar de les generacions futures.

Diuen que aquesta proesa avui seria impensable. Impossible.

Què ens ha passat? Que ha fet que la societat hagi canviat tant en tan poc temps?

Vull pensar que la història pot servir també per canviar-nos, per millorar-nos, per fer-nos veure que hi ha coses del passat que eren molt millors i que potser cal imitar.

Aquest Casal és la demostració física i persistent, potser eterna, de què podem construir un futur molt millor com a poble i com a societat.