top of page

Executat per un jurat en massa

Al Perú més rural, la justícia s’aplica de forma popular per una barreja de tradició ancestral i una resposta a la corrupció.

Olga Apaza, vídua i víctima de les execucions ordenades per la massa de gent a Juliaca l’any 2009. © Albert González Farran

Juliaca és una ciutat a l’altiplà dels Andes peruans, molt a prop de la frontera amb Bolívia. Allí, la cultura inca i aimara perviuen malgrat el pas dels segles i les colonitzacions més salvatges. Moltes tradicions ancestrals dels indis que hi han viscut des de temps primitius segueixen en actiu, tant les bones com les més escabroses. Una d’elles és la justícia en massa, una pràctica que s’aplica majoritàriament als criminals comuns quan han estat enganxats in fraganti.

L’any 2009 em vaig trobar amb l’Olga Apaza, una dona de 48 anys que va perdre el seu marit Hugo executat per la multitud una matinada de juliol. No vaig treure l’aigua clara si l’Hugo era o no un delinqüent, però sí que vaig saber que era el conductor dels populars taxi-tricicles i que guanyava poc més de cinc euros al dia transportant gent amunt i avall pels carrers de Juliaca. Una nit va desaparèixer. L’endemà, el van trobar mort al carrer amb el rostre desfigurat i desenes de fractures per tot el cos. Segons testimonis, desenes de persones que l’acusaven d’intentar robar al mercat, el van despullar, el van lligar a un pal i el van atonyinar fins que va deixar de respirar. Va tenir “sort” que no el van cremar abans de morir, com ja havia passat en molts altres casos.

Segons diuen, la policia no va poder fer res davant la massa enfurismada. Eren pocs agents i desenes de comerciants violents “impossibles d’aturar”, deien. I l’Olga es va quedar vídua amb un tricicle arraconat i una família a mantenir. “El meu marit era innocent, ho sé del cert,” deia plorant mentre jo li feia una foto a casa seva, just al costat del tricicle i sostenint un retrat del seu marit. La seva llar era molt senzilla, tant com la roba que vestia i la manera d’expressar la seva pena. Una pena continguda, serena, sòbria… però que no podia evitar les llàgrimes.

Potser sí que el seu marit va robar alguna cosa del mercat, o fins i tot potser sí que va intentar endur-se els diners d’alguna parada. Potser ho va fer per la seva família o qui sap si per emborratxar-se o anar de putes. Però jo tenia clar, en fotografiar aquella dona desgraciada, que aquella mena de justícia andina era cruel i despietada.

L’antic dret inca predica en primer lloc Amu Sua (no siguis lladre), en segon, Ama Llulla (no siguis mentider), i finalment, Ama Quella (no siguis fluix). No sé si es predica per aquest ordre d’importància, però és un llegat cultural mil·lenari que encara es practica amb rotunditat. Els càstigs són sanguinaris. Tant, com el que va patir el 2007 un home a qui la gent va obligar a agafar el seu propi fill i penjar-lo a la forca, acusat de formar part d’una banda de lladres. Sovint, dies després de l’execució, es descobreix que el condemnat era innocent, confós per algú altre.

Al Perú, el nivell de corrupció és altíssim i també abasta els òrgans judicials. La gent ha deixat de creure en jutges i presons i ha decidit assumir el rol justicier.

Precisament el mes passat, l’expresident peruà Alan Garcia es va suïcidar d’un tret al cap hores abans de ser arrestat a casa per un cas de corrupció. És tragicòmic pensar, òbviament fora de context, que l’exmandatari no volia acabar com aquell alcalde d’un poble perdut de l’altiplà que l’any 2006 va ser també apallissat fins a la mort pels seus veïns per presumptes corrupteles a l’ajuntament.

1 view0 comments

Recent Posts

See All

Commentaires


bottom of page