“Foto-psicoanàlisi” és, de ben cert, una paraula que no la trobarem al diccionari. La vaig escoltar per primer cop en una de les sessions del Màster en Fotoperiodisme impartit per la Universitat de les Arts de Londres. La va mencionar una de les alumnes de la meva promoció, Stefania Mizara, fent referència a la capacitat dels blocs per auto-analitzar, per reflexionar sobre un mateix, sobre el tram recorregut, sobre la situació actual i sobre les aspiracions de futur. Els blogs no són simplement una manifestació de l’ego, sinó una bona manera de vomitar tot els dubtes i certeses sobre un full (bé, sobre una pantalla), avaluar-les, analitzar-les i, per què no?, permetre que algú hi posi el nas i doni un cop de mà. Després de gairebé cinc anys escrivint al bloc de la meva pàgina web, puc fer una mirada enrere, veure la meva evolució passada i pensar en la meva projecció futura. És a dir, puc fer-me un exercici de “foto-psicoanàlisi”. Ja fa 12 anys que vaig agafar una càmera per primer cop en la meva vida professional. Va ser el 1999, treballant per al diari Segre de Lleida, quan aleshores tan sols tenia una vaga idea del que significava el fotoperiodisme. Aleshores, no pensava en dedicar-m’hi plenament, perquè eren les lletres la meva principal obsessió. Però com les coses no vénen mai estudiades ni previstes, el fotoperiodisme se’m va vestir com un guant. No perquè se’m donés bé (els meus començaments eren francament immadurs), sinó perquè va ser una vocació despertada. I amb aquest despertar, he anat passant per les mans de diferents mentors dels que, cadascú amb el seu estil i maneres, n’he après alguna cosa. Gairebé cap d’ell és (encara) un referent documentat en la història del fotoperiodisme, però sí un element de màxima influència en la meva activitat diària. El perfil professional de cada fotoperiodista està format d’una quarta part de matèria innata i tres quartes d’ingredients externs, aquells que van alimentant durant tota una vida. I aquí em trobo, en un episodi dolç de la meva carrera que se m’ha calçat com una sabata feta a mida. Treballant al Darfur (Sudan) per les Nacions Unides és un caramel que encara estic disfrutant. És una de les millors maneres que he trobat per combinar en els dos camps que més m’apassionen: el fotoperiodisme i el desenvolupament. El timó el tinc trabat en aquesta posició. No sé si algun dia canviaré el rumb, però de moment el sentit que em dóna la fotografia és perquè està al servei de la societat, en suport a projectes solidaris i a mercè del Tercer i Quart món. I amb aquestes coordenades, el meu vaixell segueix rebent la visita de tots aquells que se’m creuen durant la ruta i, com no, de les millores tecnològiques amb què el segle XXI ens està bombardejant d’una forma accelerada.