Les operacions internacionals a l’Àfrica evidencien sovint la falta d’entesa entre tots plegats.
El Joseph (nom inventat) és un home que viu a les antigues instal·lacions de l’ONU a Tubmanburg, a Libèria. És un petit poble que la missió de pau (UNMIL) ja va deixar fa més d’un any en virtut del seu replegament final. El Joseph i la seva família fan de vigilants informals d’aquest campament que, des que pertany al Govern local, no sembla tenir cap viabilitat.
Un bon dia, un convoi de cascos blaus fa una parada en aquesta vella base per descansar-hi. Després de fer una inspecció del lloc, els cascos blaus troben un hort i decideixen collir algunes verdures per menjar-se-les. Però no sabien que pertanyien al Joseph i a la seva família. Força empipat, el bon home s’acosta als cascos blaus per explicar-los, tot i les diferències lingüístiques, que allò era seu.
– Ni tan sols m’heu demanat permís! -s’exclama el bon home.
Poca estona després, els cascos blaus tornen carregats d’oli, de sucs, de medicines… tot per a ell. Demanen disculpes i marxen mig avergonyits. Però just quan deixaven ja definitivament el vell campament, el Joseph es torna a empipar amb els cascos blaus.
– Molt bé. M’heu tornat el que m’heu pres. Però ara marxeu sense donar-me res de veritat?
Massa tard. El convoi ja està en marxa i els cascos blaus se’l miren des dels seus vehicles amb cares desconcertades. I el Joseph es queda amb la paraula a la boca, tampoc sense entendre res.
L’escena és l’autèntica representació del que passa quan la comunitat internacional opera en territoris on ni uns ni altres saben res de res. Ni tan sols fan l’esforç.