L’Àfrica ens ensenya moltes coses i d’entre elles la més destacada és el seu sentit del temps. Són molts els testimonis d’occidentals que han après a controlar el rellotge després d’una bona temporada a l’“escola africana”. I és que les presses que ens imposa el dia a dia de les grans capitals europees ens converteixen en presoners d’una maquinària que ens aliena. No hi ha escapatòria possible si no és a través d’una revolta valenta que comença en nosaltres mateixos. Si no som capaços d’entendre que de vida només n’hi ha una i que cal saber administrar-nos el seu compàs al nostre gust, veurem com passen els anys sense adonar-nos que no n’hem tingut mai el control. I això ho saben fer molt bé els africans. Com escriu el periodista polonès Richard Kaputxinski al seu llibre Eben, “a l’Àfrica el temps pertany a les persones”. Sota el paraigües d’un arbre centenari (la seva ombra sol ser sempre el lloc on es prenen les grans decisions), els habitants del Darfur saben com fer-se els amos del seu temps. Dormen, pensen, parlen, beuen te, escolten, miren… tot amb moviments lents i pausats, sense estridències ni presses. Passen hores i hores sota l’ombra d’aquest arbre sense res més a fer que viure per ells mateixos. Qualsevol podria pensar que estan perdent el temps. Però no. El guanyen! En una darrera visita al camp de desplaçats d’Abu Shouk (nord Darfur), vam preguntar a un grup d’homes de mitjana edat quina és la seva activitat durant les hores d’esbarjo. I ells van respondre que cap. Aquest no-fer-res té un significat ben diferent del que estem acostumats, perquè suposa el “viure” en la seva plena essència. Les hores lliures són, ni més ni menys, per viure-les. I així ho fan els sudanesos en tota la seva expressió. Si no tenen res a fer, per què han der alguna cosa? Si és el seu moment de llibertat i d’esbarjo, per què s’han de buscar ocupacions? En la cultura d’aquesta gent s’aprèn aviat que és absurd buscar-se activitats en moments que no cal. No els preocupa deixar fluir les hores, assaborint-les fins al moll de l’os i gaudint d’un compàs que va més enllà del sentit d’una responsabilitat fictícia. Saben que no estan perdent el temps, perquè tenen tot el temps del món.