Al maig de 1998, grans protestes van esclatar a Jakarta (Indonèsia) com a resultat de la debacle econòmica a tot l’Àsia. Milers de manifestants van sortir als carrers a protestar contra el president Suharto i es va desencadenar una violència massiva amb centenars de persones assassinades. Un càmera de televisió de Reuters, Des Wright, va veure el fotògraf nordamericà James Nachtwey prop d’una església en flames i rodejat de desenes de musulmans furiosos amb ganivets. La multitud va capturar tres homes cristians de l’illa d’Ambon i els van matar allà mateix i els van tallar a trossos. Després, van anar a la recerca d’un quart home. Nachtwey va seguir la persecució fent fotos en blanc i negre del pobre home amb tota la cara tacada de sang. Wright: “El van torturar com si fossin nens jugant amb un peluix. I James va agenollar-se tres cops durant vint minuts suplicant i dient que no hi havia cap motiu per assassinar aquell home. Les multituds no li van fer cas i el van matar de totes maneres”. I Nachtwey va fer la fotografía de l’execució final. Amb aquest cas començo el meu proper assaig (encara en procés d’elaboració) que pretén construir una opinió sobre la dificultat del rol dels fotoperiodistes com a testimonis. Potser els fotògrafs no canviaran mai el món (probablement no ni tampoc tenen perquè fer-ho), però el seu rol és essencial per despertar consciències i provocar opinió a la societat. Alguns asseguren que sense periodisme no hi ha democràcia ni llibertat. Els fotògrafs han de ser allí, a la primer a línia de front, per permetre que la gent sàpiga. Aquesta feina porta riscos i dificultats. Els fotoperiodistes han d’afrontar tota mena de situations que han de solucionar amb el seu sentit comú. Ningú té dret de jutjar-los ni acusar-los de fer o no fer quan estan fotografiant tragèdies i atrocitats. La seva intervenció en la realitat ha de romandre en la privacitat perquè no hi estan obligats. Aquest fet pot òbviament aplicar-se a la polèmia imatge de Kevin Carter (que va guanyar el premi Pulitzer el 1994 fotografiant un nen afamat del Sudan assetjat per un voltor), a la impressionant foto d’una freda execució al centre de Saigon en 1968 d’Eddie Adams i també pot aplicar-se a James Nachtwey quan, malgrat les seves súpliques perquè s’aturessin els torturadors de Jakarta, finalment va fotografiar l’assassinat perquè va pensar que allò ho havia de saber l’opinió pública.