Sempre he estat reticent de fer comparacions entre els països dels anomenats primer i tercer món. Crec que no són mai justes ni realistes. Però inconscientment no me n’he pogut estar després del meu darrer viatge a un centre comunitari del campament de desplaçats de Tawila, al Darfur Nord. Allí, les dones treballen dur en diversos projectes cooperatius i, moltes d’elles, ho fan amb els seus nadons literalment carregats a les seves espatlles. Mentre fabriquen maons, pots o altres utensilis domèstics, mentre cuinen o netegen o, fins i tot, quan estan treballant al camp, els seus infants dormen, ploren, riuen o simplement observen sobre les espatlles de les mares. Al Darfur òbviament no hi ha “cangurs” per fer-se càrrec dels fills i quan aquests ja tenen l’edat per començar a caminar, les mares els deixen córrer lliurement amb la confiança que els membres de la comunitat tindran ulls per ells en tot moment. És una sort de veure que encara hi ha maneres diferents de pujar la canalla!
Comments