L’acabament de l’estiu coincideix, entre moltes altres coses, amb la celebració del festival de fotoperiodisme Visa Pour l’Image a Perpinyà (Catalunya Nord), el gran esdeveniment que atreu fotògrafs de tot el món durant un parell de setmanes. Per a molts de nosaltres, durant els propers dies, aquesta ciutat es converteix en l’NBA del fotoperiodisme, el lloc on es concentra el bo i el millor de la nostra professió, l’oportunitat de coincidir amb els autors de les portades que han donat la volta al món i que han captivat l’opinió pública. Un any més, jo també en formaré part i duré amb mi el meu millor treball, l’esforç del darrer any per mostrar-lo als editors de les millors agències del món i als representants dels col·lectius internacionals perquè em donin la seva opinió i m’aportin alguna nova perspectiva que jo no coneixia sobre la meva feina. Ja fa prop de deu anys que visito Perpinyà per al Visa Pour l’Image, però ha estat durant les tres darreres edicions quan m’he apropat més estretament a la seva realitat. Primer va ser l’any 2009, quan vaig participar a la secció no oficial del certamen (Visa Off) amb un reportatge sobre Etiòpia que va quedar entre els cinc finalistes. L’edició de l’any passat va ser la primera en què hi vaig assistir com a professional acreditat i vaig veure, per primer cop, les entranyes del festival: vaig presentar el meu primer portfoli sobre el Darfur i vaig contactar amb els editors i amb nombrosos fotògrafs perquè el valoresssin, vaig assistir a xerrades i debats, vaig presenciar les projeccions audiovisuals (en les que una de les meves fotografies del Darfur en va formar part) i, sobretot, em vaig emportar un gran nombre de consells i crítiques que m’han servit per corregir-me. Ara, després de dotze mesos intentant seguir el que em van dir, torno enguany amb un altre treball sota el braç i disposat a aprendre tot el que em vagi millor per a la meva carrera professional. I és que aquest festival és una gran oportunitat que no cal perdre mai. No sols per als fotògrafs professionals que volen seguir al peu del canó, no sols per als amants de la fotografía, sinó simplement per a tots aquells que encara s’emocionen veient imatges que han remogut la nostra societat durant el darrer any.