Visa pour l’image és un dels certàmens de fotoperiodisme més importants que s’organitzen al món. Durant unes setmanes, entre agost i setembre, la ciutat de Perpinyà (a la Catalunya Nord) s’omple cada any de desenes d’exposicions dels millors fotoperiodistes del planeta amb treballs realitzats a països ben diferents, des del Congo a la Xina, passant per Nova Orleans, França, Iraq, Afganistan, Kènia i Vietnam, entre molts d’altres. En uns temps en què hi ha una gran saturació d’informació, és ben difícil sorprendre els visitants de la Visa pour l’Image amb imatges noves i fresques. Hom diria que cada any (i ja en van vint!) es veu el mateix a Perpinyà: gent patint fam, militars a la primera línia de front, mutilats pels efectes de les bombes, damnificats per desastres naturals, víctimes d’epidèmies… Però cal impregnar-se de sensibilitat per mirar el que passa en aquestes fotografies i fer l’esforç de creure que allò que es veu és únic i igual de dolorós que si fos excepcional. Membres del jurat del World Press Photo, que val a dir és molt exigent, denuncia que avui en dia s’està registrant una preocupant manca d’imaginació al col·lectiu de reporters. És cert que tot ja està inventat i que és pràcticament impossible crear una fotografia nova en tot el seu sentit. Però el que és més greu, i així ho denuncien els experts, és que alguns periodistes, perseguint un èxit immediat, copiïn amb mediocritat els recursos que ja han triomfat en edicions anteriors. És cert que tot fotògraf que es posa en perill per reflectir les injustícies del món ja és un fet digne d’aplaudiment, però no n’hi ha prou amb això. Cal tenir, a més de sensibilitat, un elevat grau de creativitat i la pretesa intenció de fer d’allò tràgic una admirada obra d’art.